This media is not supported in your browser
VIEW IN TELEGRAM
Ja us vaig dir que no us creiessiu tot el que veieu!
This media is not supported in your browser
VIEW IN TELEGRAM
Tots els colors de la tardor!...
x.com/gunsnrosesgirl…
x.com/gunsnrosesgirl…
CapĂtol 6 – Intel·ligència sense consciència
—————
La intel·ligència artificial ja ens ha superat en gairebé tot.
Però encara no sap què està fent.
Ni per què.
Els enginyers en diuen “autooptimització”.
Les mà quines milloren soles, detecten patrons, s’ajusten, aprenen.
Però aprendre no és comprendre.
Una IA podrà distingir un tumor en una radiografia, però no sabrà mai què és sentir pà nic mentres esperes el diagnòstic.
El cervell humĂ , amb els seus 86.000 milions de neurones i 600 bilions de sinapsis, continua sent un caos meravellĂłs.
I el que ens fa únics no és la precisió del cà lcul, sinó la imperfecció de la consciència.
Nosaltres dubtem, ens equivoquem, ens emocionem, ens enamorem… i, tot i saber que morirem, seguim creant.
Una mĂ quina pot escriure un poema, sĂ, però nomĂ©s un humĂ pot fer-ho mentres plora pensant en algĂş que ja no hi Ă©s.
Babak Hodjat, un dels tècnics més lúcids de Silicon Valley, ho va dir amb una claredat que hauria d’imprimir-se a la façana dels centres de dades d’OpenAI:
“Les mà quines no saben què saben.”
Nosaltres sĂ.
I també sabem que un dia deixarem de saber-ho.
Potser aquest és el nostre avantatge: la consciència de la nostre propia imperfecció.
La IA podrà dominar el llenguatge, els números i les prediccions, però mai no podrà escriure un comiat sincer que posi la pell de gallina, ni recordar l'olor de la persona estimada, ni témer l’oblit definitiu.
En el fons, això que anomenem “humanitat” no és altra cosa que un error de disseny… que ens ha sortit sorprenentment bé.
—————
La intel·ligència artificial ja ens ha superat en gairebé tot.
Però encara no sap què està fent.
Ni per què.
Els enginyers en diuen “autooptimització”.
Les mà quines milloren soles, detecten patrons, s’ajusten, aprenen.
Però aprendre no és comprendre.
Una IA podrà distingir un tumor en una radiografia, però no sabrà mai què és sentir pà nic mentres esperes el diagnòstic.
El cervell humĂ , amb els seus 86.000 milions de neurones i 600 bilions de sinapsis, continua sent un caos meravellĂłs.
I el que ens fa únics no és la precisió del cà lcul, sinó la imperfecció de la consciència.
Nosaltres dubtem, ens equivoquem, ens emocionem, ens enamorem… i, tot i saber que morirem, seguim creant.
Una mĂ quina pot escriure un poema, sĂ, però nomĂ©s un humĂ pot fer-ho mentres plora pensant en algĂş que ja no hi Ă©s.
Babak Hodjat, un dels tècnics més lúcids de Silicon Valley, ho va dir amb una claredat que hauria d’imprimir-se a la façana dels centres de dades d’OpenAI:
“Les mà quines no saben què saben.”
Nosaltres sĂ.
I també sabem que un dia deixarem de saber-ho.
Potser aquest és el nostre avantatge: la consciència de la nostre propia imperfecció.
La IA podrà dominar el llenguatge, els números i les prediccions, però mai no podrà escriure un comiat sincer que posi la pell de gallina, ni recordar l'olor de la persona estimada, ni témer l’oblit definitiu.
En el fons, això que anomenem “humanitat” no és altra cosa que un error de disseny… que ens ha sortit sorprenentment bé.
CapĂtol 5 – Ostres! El factor humĂ !
——————
Entre tanta tecnologia, algoritmes i visions messiĂ niques, hi ha un detall que els profetes de la IA encara no han aconseguit eliminar: els humans.
Som el bug que no s’arregla ni amb mil actualitzacions.
Un antic guardaespatlles d’un multimilionari amb el seu propi “búnquer”, va confessar que, si la fi del món realment arribava, la primera prioritat del seu equip seria eliminar el seu cap i tancar-se ells dins del refugi. I no semblava que bromejés.
Era el protocol.
I aquĂ tens el veritable drama: tots aquests genis que han passat la vida intentant escapar de la naturalesa humana acaben descobrint que la naturalesa humana ja els espera a dins del seu propi soterrani.
Poden aixecar murs de formigó, contractar vigilà ncia armada i col·locar cà meres fins al bidet, però no hi ha cap sensor capaç de detectar la mala llet en temps real.
Zuckerberg, Altman, Thiel, Musk... tots tenen búnquers, avions i plans d’evacuació.
Però també tenen guardaespatlles, enginyers i proveïdors que, quan el món comenci a cremar, també voldran un lloc a dins.
I la porta no Ă©s prou ampla per a tots.
Quan arribi el moment, les mĂ quines no seran el problema.
Ho serà la llista d'accés. Com a les discoteques.
El survival of the richest es convertirĂ en el survival of the quickest: qui dispari primer, entra primer.
La història ens ho recorda sempre: podem saber dissenyar ciutats intelligents, cotxes robòtics o naus interplanetà ries, però el nostre sistema operatiu continua sent el mateix des de fa 200.000 anys.
I si mai arriba el dia del Judici Final, potser no serĂ una mĂ quina qui premi el botĂł vermell.
Potser serà algún operari amb targeta d'accés, que tenia un mal dia.
——————
Entre tanta tecnologia, algoritmes i visions messiĂ niques, hi ha un detall que els profetes de la IA encara no han aconseguit eliminar: els humans.
Som el bug que no s’arregla ni amb mil actualitzacions.
Un antic guardaespatlles d’un multimilionari amb el seu propi “búnquer”, va confessar que, si la fi del món realment arribava, la primera prioritat del seu equip seria eliminar el seu cap i tancar-se ells dins del refugi. I no semblava que bromejés.
Era el protocol.
I aquĂ tens el veritable drama: tots aquests genis que han passat la vida intentant escapar de la naturalesa humana acaben descobrint que la naturalesa humana ja els espera a dins del seu propi soterrani.
Poden aixecar murs de formigó, contractar vigilà ncia armada i col·locar cà meres fins al bidet, però no hi ha cap sensor capaç de detectar la mala llet en temps real.
Zuckerberg, Altman, Thiel, Musk... tots tenen búnquers, avions i plans d’evacuació.
Però també tenen guardaespatlles, enginyers i proveïdors que, quan el món comenci a cremar, també voldran un lloc a dins.
I la porta no Ă©s prou ampla per a tots.
Quan arribi el moment, les mĂ quines no seran el problema.
Ho serà la llista d'accés. Com a les discoteques.
El survival of the richest es convertirĂ en el survival of the quickest: qui dispari primer, entra primer.
La història ens ho recorda sempre: podem saber dissenyar ciutats intelligents, cotxes robòtics o naus interplanetà ries, però el nostre sistema operatiu continua sent el mateix des de fa 200.000 anys.
I si mai arriba el dia del Judici Final, potser no serĂ una mĂ quina qui premi el botĂł vermell.
Potser serà algún operari amb targeta d'accés, que tenia un mal dia.
Cita autèntica d'Ada Colau:
"La flotilla formava part d'una mobilitzaciĂł social que ha obligat la comunitat internacional a plantejar un alto el foc"
"La flotilla formava part d'una mobilitzaciĂł social que ha obligat la comunitat internacional a plantejar un alto el foc"